La flor del somriure.

Poso els peus a terra, encara amb la son aconsegueixo incorporar-me, són la no sé quin hora del dia no sé quan, sincerament, no m’importa. Últimament res m’interessa o em motiva. No sé per què però així em sento. Després de col·locar els peus sobre la catifa i abandonar per fi el llit m’endinso en la fredor de una matinada d’hivern, intento obrir els ulls encara enlluernats per la claró que la meva finestra projecta cap a la meva cara,m’hi apropo a ella i observo que aquella nit no havia estat tan oberta com ara el sol volia amagar, perquè encara es podien veure com les gotetes continuaven fen la seva carrera particular en el cristall de la finestra.

Després d’aquest moment d’interacció entre la meva mirada i el sol, vaig decidir vestir-me i sortir al carrer. Al posar-hi el primer peu, com si un impuls m’obligués vaig començar a caminar, sense sentit, sense direcció fitxa,com anava la meva vida des de feia uns mesos. Tot havia canviat des que ell ja no i era, no podia suportar que hagués marxat per sempre de la meva vida. Què dic? De la nostra vida! La vida que ell i jo havíem inventat per a nosaltres. Però no, va decidir desapareixia, però el pitjor va ser que ho fes sense una explicació. És veritat, que havíem discutit aquella tarda, que jo havia estat molt dura amb ell,que hauria d’haver estat més tolerant... No!, havia de haver anat amb ell, de no deixar-lo sol... però, de que servia ara? Era massa tard.

No m’estava adonant però havia caminat moltísim i ja estava a l’altre punta del barri. Llavors, vaig veure una floristeria, això va bombardejar un altre record a la meva ment, en va fer recordar la primera vegada que vaig quedar amb ell. Érem tan joves!Però ho recordo com si hagués estat ahir, van quedar al parc, jo estava molt nerviosa però ell, ho estava encara més que jo però no ho volia reconèixer. Vam començar a caminar, no ens miràvem només érem espectadors del terra, de la sorra a conjunt amb els meus ulls com ell em deia sempre, de cop es va parar en sec, al principi no entenia perquè però estava uns passos més enrere que jo, al girar-me, el vaig veure vermell com un tomàquet mirant al terra i amb el braç estirat, i al final, a la seva ma, una flor preciosa. Ara, era jo la que estava vermella.

En aquell moment estava rient i plorant en mig del carrer en front la floristeria al recordar-ho, no ho vaig pensar i  vaig decidir entrar a la floristeria i buscar aquella flor. Vaig mirar en tota la botiga, res no havien, per un moment m’havia fet il·lusió de tornar a tenir aquella flor entre les mans, quan ja sortia de la botiga la vaig veure, com podia amagar-se per a la meva vista?. Vaig corre a agafar-la, quan la vaig pagar vaig sortir de la botiga.

Per un moment, era feliç i sí, semblava una tonteria. Per una flor ets feliç? Dons sí, molt feliç, era com tenir una peça d’éll al meu costat.

Vaig continuar caminant, encara pensant en ell, perquè tot girava al seu voltant des de aquell dia, quan abandonant la seva família també va emportar-se del que el meu cos estava ple, les meves alegries, el meu riure, el meu somriure al veure’l sortir del treball. Tot.

Perquè no va decidir quedar-se el meu costat?Perquè no va fer-me un sopar a casa? No, ell sempre volia fer-ho tot a la grossa, organitzant aquella festa per el meu ascens al treball, el meu treball... El meu treball va fer que marxessis, aquell maleït cotxe, aquella maleïda nit, aquella nit en la qual les meves llàgrimes es confonien amb les gotes de pluja i els meus crits amb el soroll de la tempesta.

Sense adonar-me estava a la bora de la platja, on tantes vegades tu i jo, eh! Te’n recordes? Havíem passejat, el lloc del nostre primer petó... Vaig llençar la flor a l’aigua perquè les onades d’aquell dia se l’emportessin i amb ella, els plors de tants i tants mesos.

En aquell moment mentre veia com la flor anava surant com un vaixell amb cap direcció concreta, però mar endins,amb els ulls enfonsats en llàgrimes, vaig exclamar mirant amunt, a aquell tapis blau de taques blanques, molt suaument, T’estimaré sempre.